D’aquí i d’allà

Sovint no hi penso, però visc directament sobre una falla activa, la falla d’Amer, responsable dels terratrèmols que al segle XV van destruir el poble i també d’altres poblacions com Olot.

Dues vegades ja he percebut tremolors suficients com per a despertar-me a la nit, cosa estranya perquè normalment dormo profundament i ni que toquin al timbre ho sento. Però els dos terratrèmols, un al 1994 i un altre aquesta nit, m’han despertat de cop, amb una sensació d’alarma, diria que una alarma gairebé animal. Les dues vegades he sentit un soroll profund, com si fos la casa que volgués moure’s de lloc o, més encara, com si sota la casa hi hagués un tambor potent, greu, i algú li hagués arrencat una paraula.

L’any 1994, després del terratrèmol vaig comprar el diari de l’endemà per llegir la notícia i probablement me’l vaig llegir mentre prenia un tallat, vaig parlar amb d’altres persones que també l’havien percebut. Avui, el primer que he fet, és anar a google i posar “terratrèmol” i directament he anat a la notícia a Vilaweb i des d’allí al comunicat de l’Institut Geològic de Catalunya, a la ressenya de l’European-Mediterranean Seismological Centre, on he trobat un mapa de google maps i m’he preguntat com l’havien fet. Encara no ho he esbrinat, però sí que he pensat de començar a fer un mapa propi on vagi recollint aquesta informació, la dels terratrèmols que percebo perquè, com va dir en Bernardo Hernández al congrés bdigital, “el 70 % de la informació té una dimensió geogràfica” i, per tant, el lloc natural per a presentar-la és un mapa.

Mostra un mapa més gran

I finalment he anat a la Viquipèdia i he cercat “terratrèmol“. L’entrada encara està molt embastada, però he aprofitat per posar els enllaços externes que havia visitat.

Encara no he comprat el diari…

Començo a estar saturada de la paraula tecnologia. Noves, velles, actuals o futures. Al món de l’educació encara hi ha una tensió incòmoda entre la didàctica i les eines i els entorns que s’utilitzen a la pràctica educativa.

La “tecnologia”, les “noves tecnologies” han de ser transparents, tant com el telèfon, el llibre de text o el guix. I poso el llibre de text perquè tal i com s’utilitza no és només una font d’informació, és un instrument didàctic com ho pot ser un projector d’imatges, una eina tecnològica de l’era Guttemberg. Ara per ara ni tan sols el vídeoprojector ho és, de transparent: cal connectar-lo a un ordinador portàtil que proporcioni les imatges, pàgines o programes, i a internet si no és que ho duem tot a un llapis de memòria. Una bona part del professorat ja no sabria ni com fer el muntatge. De fet, no penso que l’haguem de fer: el professorat ens hem d’ocupar d’utilitzar els instruments per potenciar l’aprenentatge dels estudiants. El més important és quin discurs didàctic organitzem amb les possibilitats tècniques.

Vaja, que el més important no és poder entrar a un quadre sinó allò que fem descobrir als estudiants entrant a aquest quadre. I aquí és on entra la professió d’educador, a partir d’aquest moment és quan som professors, quan oblidem com hem arribat dins el quadre i comencem a ajudar als estudiants a descobrir un altre racó del nostre món cultural.

I a més això no és tot. Les metodologies didàctiques són una altra història. Imbricada en l’ús dels nous entorns i instruments, alguns dels quals poden potenciar (i requereixen) el canvi metodològic.

Per una tecnologia útil, fàcil, a l’abast de tothom (accessible, barata), transparent!!

No és que no estigui, és que darrerament el temps d’escriure se m’en va a aquesta discussió del congrés “Internet en el aula” (bé, de la xarxa socialEn el Blackjack cada color corresponde a un valor diferente de apuesta; los valores varian de online poker en casino. paral·lela): Valoración de los materiales TIC

Realment la Jornada Espiral m’ha tingut absorbida durant uns quants dies. Encara ni he tingut temps de posar en ordre les notes i fer la valoració però a poc a poc m’hi vaig posant…

Encara sort que em van arribant les adreces de les persones que ja han començat a pujar imatges i vídeos a la xarxa, com

• FOTOS: http://picasaweb.google.es/pvillarrubia/JornadaESPIRALJunio2008?authkey=y2b1HhB0mvU
• VÍDEOS: http://picasaweb.google.es/pvillarrubia/JornadaEspiralVDeosBarcelonaJunio2008
• Vídeos de la Jornada Espiral 2008
• ???????? ????? ????????Espiral de emociones

I el canal de mogulus, mèrit de l’Artur Tallada

Pero a lo que iba. Que ja fa dies que està en marxa l’escola d’estiu d’Espiral (http://ciberespiral.net/wee08/index.htm), amb un munt de cursets i novetats de formació: moodle (un clàssic, ja), gimp, mapes mentals, blocs, second life, wikis, recursos TIC en general, viquipèdia (com esdevenir viquipedista i aprofitar el potencial d’aquesta enciclopèdia a l’aula).

I ja que hi sóc i encara tinc un minut, si voleu provar moodle i encara no ho heu fet, Espiral acaba d’obrir el servei espiral·lab

Jordi Adell a les Gipuzkoako Berriztapen proiektuen VII. Jardunaldiak: gaitasunak garatzen / VII Jornadas de experiencias de innovación educativa de Gipuzkoa: desarrollando competencias.

Ja s’ha obert el termini per a la presentació de treballs a la Moodle Moot 2008, que tindrà lloc els dies 23, 24 i 25 d’octubre a Barcelona i Cornellà de Llobregat.

Els treballs que es presentin han d’estar dins d’un d’aquests àmbits:

• Aspectes didàctico/pedagògics Estratègies en l’ús i aplicació de Moodle:
  • Com difondre i compartir continguts.
  • Estratègies d’avaluació
  • Com estimular el treball dels estudiants.
  • Com incentivar que creïn opinió.
  • Com estimular i moderar la participació.
  • En definitiva, com aconseguir que els estudiants aprenguin més i millor.
• Formació i motivació del professorat.
• Aspectes tècnics
  • Gestió de Moodle en grans instal·lacions
  • Gestió, integració, backoffice, aspects organizatius
  • Servidors, escalabilitat, etc…
  • Desenvolupaments fets sobre Moodle.
  • Bones practiques de desenvolupament.
  • Integració amb altres plataformes (Mahara, Mòbils, etc).
• Aspectes socials i de comunitat de programari lliure
  • Crear comunitats virtuals amb Moodle.

Es poden presentar en format de comunicació però també pósters amb experiències d’implementacions a l’escola, desenvolupament de mòduls o muntatges gràfics relacionats amb el món de Moodle (més informació al “Call for papers“).Um Poker poker zu k?nnen, muss man eigentlich R?cksicht auf einige wichtige Momente nehmen.

Ja està oberta la inscripció a la Jornada Espiral 2008, que aquest any dediquem a les xarxes socials i l’aprenentatge col·laboratiu. A més, farem també el lliurament del II Premi Edublogs Espiral, que aquest any ha tingut una participació molt més activa, es nota que l’experiència de  l’any passat va ser molt positiva

Enllaços:

• Programa
• Inscripció

Per fi tinc un moment per escriure… Dissabte passat vàrem anar a la Trobada d’Educadors Blocaires de Callús, com diu en Jaume Illa, “simplement per parlar d’educació“. Em va passar una mica com quan vaig a un museu: es van fer i dir moltes coses però al final queden a la ment dues o tres, aquells quadres que, no necessàriament per ser els millors o els més representatius de res, ocupen un racó a la memòria.

La manera de fer pensar i parlar, el taller de diagnòstic de l’escola actual i propostes de futur, és una d’elles. No només escoltar les paraules que passen com un riu, calmat o sorollós segons qui les digui, sinó fer una petita presa a la ment i deixar que es connectin, pensar-les, fer alguna cosa amb elles. Aquesta és una de les coses que queda a la meva ment (lligada també al que vàrem dir entre tots).

La necessitat de no centrifugar responsabilitats i assumir que el canvi també es pot fer des de les aules, que el professorat ha de liderar les propostes de futur i sortir dels cercles viciosos (no hi ha temps, no hi ha infrastructures,…). Ho recordava també quan llegia l’article de Marta Rovira que en Boris ha pescat a la xarxa i recollit a del.icio.us: “Renovadors i angoixats”

I també la necessitat de somniar i de compartir aquest somni, de fer-lo visible. Aquest és un recull de frases tretes de les aportacions que es van fer abans de la trobada al bloc Escola2018, que encara continua actiu:

powered by ODEO

Ja fa temps que es veu a venir l’enorme desencaix que hi ha entre els “mèrits” docents i el seu reconeixement administratiu, però aquest darrer concurs de càtedres ho ha mostrat de la manera més descarnada.

Diem que hi ha un desfase entre l’aplicació real de les TIC a l’aula i el que necessita l’alumnat per formar-se, entre les metodologies que hauríem de posar en pràctica i la manera real de treballar-hi. Però el desfase és molt més gran entre el que proposa l’administració i el que fa el professorat a l’aula. No és només un desfase, és una incomunicació amb el professorat i les aules, incomunicació acompanyada d’incongruència en el discurs, entre el que el camí cap on hem d’anar i el reconeixement de ser-hi en aquest camí.

D’una banda des de determinats sectors de l’administració educativa es recomana i s’impulsa l’ús de les TIC a les aules i d’una altra es continua reconeixent com a mèrit docent, el que al final compta en qüestions pràctiques com els concursos de trasllats o el d’accés a càtedres, allò que ja es reconeixia fa deu anys (i segurament més, però jo només porto deu a aquesta professió). És inadmissible que hores d’ara l’administració educativa, a través dels successius serveis que hi han tingut competències en TIC, no hagin elaborat un pla de reconeixement dels “mèrits TIC”: materials publicats a internet, pàgines web amb multitud de recursos, animacions, applets interactius i activitats diverses, cursos sencers preparats per ser utilitzats a plataformes com moodle per d’altres companys, blocs personals amb reflexions, de vegades molt més riques per a la comunitat docent que un article publicat a una revista de paper, blocs d’aula o wikis on els alumnes participen i aprenen creant treballs i compartint,…

Tot això és absolutament transparent per a l’administració, no existeix, a efectes de reconeixement professional és com si no ho haguéssim fet.

Ni tan sols es valora l’elaboració de JClic o Quaderns Virtuals, iniciatives del propi Departament d’Educació.

Lu comparteix la seva indignació en una entrada al seu bloc, En calidad de… pringuéision. I això emprenya i molt, perquè fa molts anys que hi posa il·lusió i qualitat en el seu descobriment continu de les TIC com a eines reals d’aula, si s’entén el que vull dir. Però tinc la confiança que les seves paraules obriran un camí necessari. De moment ja ha sorgit una iniciativa dins la xarxa social del congrés internet en el aula (de nou la xarxa…): s’ha creat un grup anomenat “Reconocimiento oficial del trabajo con las TIC” que ha posat en marxa la creació d’un Manifiesto por el reconocimiento oficial (a càrrec d’Eduardo Larequi, de moment en forma d’esborrany) i una recogida de firmas (a càrrec de Lourdes Barroso).

Penso que hi hem d’anar tots, hem d’aconseguir que es prenguin decisions JA.

No podem continuar amb un sistema que valora més vint vegades l’experiència d’un any que cinc anys de treball innovador en l’aplicació dels formats propis de la societat de la informació en la que estem immersos.

És més: amb les actuals necessitats de la societat, i del sistema educatiu que prepara per a aquesta societat, no podem seguir amb un sistema en el qual pugui arribar a ser catedràtica una persona que no demostri una competència TIC mínima.

Google comença a ser un univers sorprenent: cada vegada treballo menys amb el processador de textos, utilitzo googledocs (i m’estalvio els problemes de no poder llegir un odt quan vaig a un ordinador que només té word); el calendar se m’està fent imprescindible i comença a ser l’única agenda que finalment he aconseguit utilitzar, després d’anys intentant disciplinar-me amb les de paper; igoogle amenaça de ser la meva pàgina inicial al navegador i de moment ja ha desplaçat a protopage; picassa ha estat l’escollit final quan m’he decidit a treure’m la mandra i començar a pujar les fotos a la xarxa; finalment he deixat slideshare i ara les presentacions són també a googledocs; analytics és el lloc de seguiment de les pàgines, inclòs aquest bloc (un dia d’aquests trauré el de shinystat); gmail és el meu centre de correu: des d’allà rebo, i escric, des de totes les adreces de correu que tinc, no només de la de gmail, també la de la xtec (ja no el consulto i vaig al gestor thunderbird només per buidar els missatges del meu compte perquè no me’l bloquegin per passar-me d’espai). Tot això ha anat passant d’una manera natural, sense proposar-m’ho, sense anar-ho a buscar, i encara no he acabat…

Per això, quan he llegit a la xarxa ning del congrés internet en el aula (un espai paral·lel a l’espai oficial del congrés) una referència a un article de Javier Martínez Aldanondo titulat “Google no es Dios“, no he pogut evitar d’anar-hi. És clar, jo esperava que parlaria sobre tot aquest món google, que cada vegada arriba a més persones, més processos, més àmbits (un llistat de productes google, que inclou només les eines actives, no les que estan en exploració o en fase beta però que podem provar al laboratori). Però no, es referia a google “només” com a cercador. Un article que, com els habituals de Javier, convida a la reflexió i al debat, estiguis o no d’acord amb tot el que diu. Google no coneix el nostre context, no pot incorporar aquesta informació contextual a les cerques… de moment. Google no és intel·ligent… encara. No és necessari que sigui déu, només cal que se’ns vagi fent imprescindible. I llavors voldrem sortir-nos de la seva totipresència.

M’ha agradat molt descobrir aquest lloc, un suplement especial sobre e-learning de la revista Tökland. No sé si aprendré alguna cosa anant-hi, per fer-ho haig d’anar-hi amb temps, amb alguna necessitat de saber, haig de trobar alguna errada de concepció (meva) que pugui esmenar amb la visita, alguna nova idea que ompli una llacuna que tinc. Però tot i que no aprengui res de nou, la lectura ha estat de moment molt agradable (i promet seguir sent-ho) i l’experiència de visitar-la formarà part de la “gravació” que vaig fent i que em permet crear el meu model de món.

A més, també he descobert un enllaç a una entrevista que li vam fer per a la revista BITS-Espiral, i això que em citin, com que no és gaire freqüent, m’agrada